Família: Brassicaceae Burnett (=Cruciferae Juss.)

Distribució: Són plantes cosmopolites que viuen sobretot a les regions temperades de l'hemisferi nord. La seva major concentració es troba a la regió mediterrània i a la zona irano-turaniana. A l'hemisferi sud només estan representades de manera dispersa.

Morfologia General: La majoria són herbes perennes, bianuals o anuals (teròfits com el gènere Erophila), tot i que també podem trobar algun camèfit arbustiu espinescent (Vella, Alyssum spinosum), liana (Heliophila glauca) o herba suculenta (Cakile). Les plantes de muntanya poden ser més o menys lignificades o acaules. Totes les parts de la planta (tiges, fulles, flors i fruits) poden estar cobertes d'un indument molt divers que s'usa per a la classificació taxonòmica. Els pèls poden ser simples, en forma de forca, ramificats, estel·lats (Mathiola incana) o glandulars (als pedicel·les d'Hesperis).

Morfologia Vegetativa: Les fulles, en general, són alternes i sense estípules. Són més o menys retallades, amb el lòbul terminal més gran que els laterals (lirades), però sense folíols diferenciats. En algunes espècies la divisió de les fulles varia al llarg de la tija de manera que les fulles basals són més dividides que les apicals (Brassica rapa) o viceversa (Erucastrum gallicum). La forma del limbe és molt diversa i depèn, en part, de les condicions ambientals.
Poden ser peciolades o no i a vegades poden presentar una beina basal.
Les fulles es disposen aglomerades en forma de roseta basal o al llarg de la tija.

Morfologia de la inflorescència: Les flors acostumen a agrupar-se en un raïm o corimbe, normalment sense bràctees ni bractèoles. Aquests poden ser terminals, axil·lars o situar-se al costat oposat de la fulla (Coronopus). En algun corimbe, la corol·la és irregular, de manera que els pètals situats a l'exterior són més grans (Iberis).
L'eix de la inflorescència s'allarga durant la maduració dels fruits, produint sempre al final un raïm.

Morfologia floral: Les flors són sempre hermafrodites, tetràmeres i de simetria bilateral o rarament zigomorfa. El calze està format per 4 sèpals situats en dos verticils. Els sèpals interns poden ser gibosos a la base i diferenciar una bossa que emmagatzema el nèctar segregat pels nectaris situats a la base dels estams. La corol·la comprèn 4 pètals alternisèpals disposats en creu, d?això prové el nom popular de crucíferes. Els pètals són lliures i de colors variats: grocs, blancs, blaus, liles o rosats. Es solen diferenciar en limbe i ungla, més rarament poden ser sèssils (Geococcus). El limbe pot presentar venes evidents. En algunes ocasions poden mancar els pètals, com passa en algunes espècies de Lepidium.
L?androceu està format per 6 estams. Es parla d'estams tetradínams ja que es diferencien dos verticils, l?exterior format per dos estams curts i l?interior amb quatre d'interns més llargs. Hi ha algunes excepcions, com ara Cardamine o Lepidium que poden tenir només 4 estams o Megacarpea que en pot tenir fins a 16. A més a més, en determinades espècies, alguns estams poden ser estèrils (Coronopus). Les anteres són introrses, basifixes i de dehiscència longitudinal. Els filaments poden ser alats o presentar apèndixs dentats. A la base dels estams poden aparèixer nectaris de forma i disposició variable, caràcter que s'usa per la taxonomia de la família.
El gineceu és súper i sincàrpic i està constituït per 2 carpels situats transversalment. L'ovari pot ser unilocular o bilocular, i en aquest cas està dividit per un tabic membranós anomenat cloenda, format per les placentes. Els primordis seminals+br solen ser nombrosos, campilòtrops i de placentació parietal+br o marginal, es disposen en una o dues files a cada lòcul. Hi ha un únic estil curt acabat en un estigma que va de capitat a bilobat (Erysimum).
Els quatre pètals de les crucíferes sovint s'han interpretat com una divisió d'un verticil de dos pètals oposats als sèpals externs. Així mateix, els 4 estams interns es consideren, per un procés semblant, una divisió de 2 estams. Aquesta transformació és visible a Vella on el verticil intern de l'androceu conté dos estams bífids.

Tipus de pol·linització: Generalment són flors de pol·linització entemòfila, tot i que també pot ser secundàriament anemòfila (Pringlea).
Presenta fenòmens d'autoincompatibilitat esporofítica, de manera que un peu no pot ser fecundat pel seu propi pol·len. Aquests fenòmens augmenten la variabilitat genètica de les espècies.

Morfologia del pol·len: El pol·len es desprèn com a grans simples. Aquests grans de pol·len són colpats i aperturats o inaperturats (Matthiola). En cas de presentar punts germinatius (pol·len aperturat) n'apareixen de 3 a 10.
Estan formats per tres cèl·lules en el moment de la maduració, ja que la cèl·lula espermàtica avança la seva divisió. Per tant presenta dues cèl·lules espermàtiques i una cèl·lula vegetativa.

Morfologia del fruit: El fruit és una càpsula bilocular que s'obre per dues valves caduques. És de forma molt diversa, des de linear-oblonga a ovada o esfèrica, alada o no i amb o sense estípit (anomenat també ginòfor).
Segons les proporcions que té s'anomena síliqua, si és tres vegades més llarga que ampla (Cardamine), o silícula, si és més curta (Capsella).
La silícula es pot comprimir paral·lelament a les valves formant càpsules latiseptes (Lunaria) o perpendicularment, i en aquest cas són càpsules angustiseptes (Capsella).
A partir d'aquest fruit general poden aparèixer modificacions. Així, si el fruit perd la seva dehiscència esdevé un loment (Raphanus), que es fragmenta en diverses parts, cadascuna amb una única llavor. Per altra banda, per simplificació la càpsula pot contenir només dos llavors, una per lòcul, i fragmentar-se en dues meitats; parlem llavors d'un esquizocarp (Biscutella). I, en el cas que el fruit només contingui una sola llavor, de núcules, aquenis (Crambe) o sàmares (Isatis).
L'estil pot ser persistent al fruit i formar un bec o segment terminal molt característic, que ajuda a la diferenciació de les espècies.
Quan les valves del fruit cauen, les llavors queden disposades als marges del septe medial (les placentes).

Morfologia de la llavor: Les llavors són petites, globoses o ovoides i amb o sense ala. En el cas de plantes terofítiques o males herbes se'n produeixen en grans quantitats i tenen molta persistència al banc de llavors del sòl.
Les llavors no tenen endosperma, de manera que els cotilèdons guarden el teixit de reserva en forma d'olis, com l'àcid erúcic, l'àcid lesquerol,... La paret de la llavor pot presentar cèl·lules mucilaginoses que s'omplen amb la humitat formant una capa de mucílag al voltant de la llavor. L'embrió és voluminós i ocupa tota la cavitat seminal. Els cotilèdons i la radícula es repleguen de diferents maneres, i segons la seva posició relativa la llavor pot ser pleurorriza, en cas que l'hipocòtil quedi entre els dos cotilèdons (Erysimum); notorizza, quan l'hipocòtil queda al dors d'un dels dos cotilèdons (Sisymbrium); o ortoplòcea, en cas que els cotilèdons es pleguin sobre ells mateixos (Brassica).

Tipus de disseminació: La gran majoria els fruits s'obren automàticament de manera que les llavors cauen a terra per gravetat, o bé són llançades per boleocòria. Rarament les llavors són dutes pel vent, i encara més rarament ho són els fruits (Isatis).

Dotació cromosòmica: El nombre bàsic de cromosomes (x) és de (3)5 a 12(13). En general són cromosomes petits, excepte a Matthiola, Iberis,...
L'aneuploïdia és freqüent dins els gèneres però rara entre espècies d'un mateix gènere. La poliploïdia és comuna dins d'una mateixa espècie, com en el cas de Biscutella o Crambe on poden aparèixer fins a 120 cromosomes.

Principis químics: Les crucíferes herbàcies presenten substàncies repel·lents com a defensa contra els herbívors. Aquestes substàncies poden ser glucosinolats, olis del tipus de la mostassa o essències sulfúriques que provenen de l'hidròlisi d'heteròsids sulfurats en presència d'enzims anomenats mirosines.

Fisiologia: Són plantes exclusivament C3, tot i que s'ha trobat tres espècies del gènere Moricandia que presenten una fisiologia intermèdia entre C3 i C4.

Diversitat i classificació: Aquesta família engloba unes 3000 espècies repartides en 380 gèneres. Es considera una família molt homogènia i fàcil de distingir, gràcies als pètals disposats en creu. S'ha intentat fer classificacions naturals d'aquesta família amb resultats poc versemblants. Actualment, la classificació més usada és la de Schultz del 1936, basada en una àmplia varietat de caràcters, i que la divideix en 19 tribus, de les quals només dues es poden considerar naturals. La Flora Europaea divideix aquesta família en 6 subfamílies a partir de la classificació de Janchen de 1942. Aquestes són: Sisymbrieae (Alliaria, Arabidopsis), Hesperideae (Matthiola, Erysimum,), Arabideae (Cardamine,), Alysseae (Lunaria, Draba,), Lepidieae (Capsella, Iberis,) i finalment la subfamília Brassiceae (Diplotaxis, Cakile,).


Ecologia i hàbitat: Són sobretot plantes ruderals (Diplotaxis, Lepidium, Sisymbrium, Capsella) o de pastures. Algunes estan adaptades a terrenys particulars com l'alta muntanya (Mumbeckiella, Petrocallis pyrenaica o Draba, amb més de 300 espècies), indrets desèrtics (la rosa de Jericó Anastatica hierochuntica) o ambients aquàtics (Subularia aquatica). o vegetació de muntanya (Alyssum, Arabis,). *Presència als PPCC: Es tracta d'una família força diversificada, s'hi fan unes 180 espècies agrupades en 63 gèneres. Les més abundants són les ravenisses, que corresponen a diverses espècies de Diplotaxis i Erucastrum, considerades totes elles com a males herbes.
Diverses espècies d'aquesta família són endemismes propis de diferents indrets del país. La ravenissa eivissenca (Diplotaxis catholica subsp. ibicensis) és un endemisme d'indrets rocosos dels litorals de les illes Balears i illots del Migjorn. A terra ferma trobem diverses subespècies de la ravenissa de roca (Brassica repanda subsp. maritima de la Marina septentrional i Brassica repanda subsp. humilis del nord de Catalunya) i la viudeta (Iberis linifolia subsp. dunalii).

Presència als PPCC: " Moltes crucíferes es cultiven pel seu valor alimentari. Algunes es consumeixen com a hortalisses, la més important és Brassica oleracea, cultivada des de fa més de 8000 anys al nord d'Europa i de la qual s'han seleccionat nombroses varietats: la col-i-flor i el bròquil (Brassica oleracea var. botrytis, la col de Brusseles (Brassica oleracea var. gemmifera), la col de cabdell (Brassica oleracea var. capitata), la col-i-rave (Brassica oleracea var. gongylodes),... D'altres hortalisses són el nap (Brassica napus var. napus), el nap-i-col (Brassica rapa), el rave (Raphanus sativus), els créixens (Rorippa nasturtium-aquaticum),... Altres espècies s'empren com a condiment, la mostassa blanca (llavors de Sinapis alba) i la mostassa negra (llavors de Brassica nigra).
Degut a la gran quantitat de substàncies greixoses a les llavors, aquestes s'usen per la producció d'olis, com per exemple, l?oli de mostassa, de rave, de colza (Brassica rapa var. oleifera),... Algunes espècies s'utilitzen com a farratge, tot i que no són pas la majoria a causa dels glucosinolats que contenen que les fan tòxiques pel bestiar.
Moltes es planten amb objectius ornamenals (Lunaria, Iberis, Hesperis).
Arabidopsis thaliana es fa servir com a model en biologia molecular, ja que té el cicle vital molt curt.